dimarts, 3 de maig de 2016

Doble abducció

(Al banc d'un parc)


– Disculpa si em poso on no em demanen, estàs bé?
    – Disculpada.
– No voldria pas incomodar-te, però t'he vist com molt abatut i trist.
    – Podria ser. 
– Bé, si puc fer alguna cosa...
    – Doncs, no, gràcies. 
– ...
    – Però te'n diré una: no crec que existeixin els àngels; ara bé, d'existir, no deurien ser molt diferents a tu.
– Molt bonic, gràcies. No sé si ho deus estar molt de trist i abatut però la galanteria no l'has pas perduda.
    – Puc saber el teu nom?
– Alicia
    – I què fa l'Alicia interessant-se per gent desconeguda?
– Veuràs, no me n'has semblat tan de desconegut.
    – No? Qui no et diu que no sóc un extraterrestre que ha dissenyat un pla per a que t'acostessis a mi i així després, poc a poc, anar-te abduint? Tanmateix, aquest banc on estem asseguts podria ser no altra cosa que la nau camuflada dins la qual ens enlairarem sense deixar rastre, d'aquí a no rés.
– Sí, esclar. O també podria ser ben bé a l'inrevés: que fos jo l'extraterrestre i que en aquests moments t'estès seduint i a punt d'endur-te'm cap al meu planeta. Qui sap.
    – Ah... tan de bo fos així! Firmava ara mateix.
– Escolta, i si ens quedem més a prop? Et ve de gust una passejada?
    – Vinga, per quina galàxia comencem?
– Línia 3, la verda. Firmes?
    – Tens grappa?
– La comprem de camí.