dimarts, 3 de maig de 2016

Doble abducció

(Al banc d'un parc)


– Disculpa si em poso on no em demanen, estàs bé?
    – Disculpada.
– No voldria pas incomodar-te, però t'he vist com molt abatut i trist.
    – Podria ser. 
– Bé, si puc fer alguna cosa...
    – Doncs, no, gràcies. 
– ...
    – Però te'n diré una: no crec que existeixin els àngels; ara bé, d'existir, no deurien ser molt diferents a tu.
– Molt bonic, gràcies. No sé si ho deus estar molt de trist i abatut però la galanteria no l'has pas perduda.
    – Puc saber el teu nom?
– Alicia
    – I què fa l'Alicia interessant-se per gent desconeguda?
– Veuràs, no me n'has semblat tan de desconegut.
    – No? Qui no et diu que no sóc un extraterrestre que ha dissenyat un pla per a que t'acostessis a mi i així després, poc a poc, anar-te abduint? Tanmateix, aquest banc on estem asseguts podria ser no altra cosa que la nau camuflada dins la qual ens enlairarem sense deixar rastre, d'aquí a no rés.
– Sí, esclar. O també podria ser ben bé a l'inrevés: que fos jo l'extraterrestre i que en aquests moments t'estès seduint i a punt d'endur-te'm cap al meu planeta. Qui sap.
    – Ah... tan de bo fos així! Firmava ara mateix.
– Escolta, i si ens quedem més a prop? Et ve de gust una passejada?
    – Vinga, per quina galàxia comencem?
– Línia 3, la verda. Firmes?
    – Tens grappa?
– La comprem de camí.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Feia temps que em fixava amb ella. Accedia al tren a l'estació de Muntaner. Entrava amb la certesa de les que no tenen dubtes i, si volen, poder estar per sobre de tot. Tenia la meva edat, si fa no fa. Vestia clàssica i de qualitat. A mi així m'ho semblava. Quan seia, obria un llibre, la majoria de vegades en anglès, les altres en alemany. Controlava la postura. Destacava, amb la seva elegant discreció. Me la vaig imaginar formant part del Departament d'Ensenyament, que és allà, just a sobre de l'accés de Muntaner. Fins a arribar a Terrassa, tenia temps per fer elucubracions sobre la seva realitat imaginada.

En un relat eròtic que vaig escriure, a una altra dona de la qual no puc parlar per no despertar inquietuds, la vaig incorporar, com a espectadora d'un petit espectacle que aquella altra dona, la que coneixia i per la qui escrivia el relat, em provocava a mi. Ella, la del Departament (per entendre'ns), anava de sobrada i menystenia l'espectacle que l'altra, la meva, i jo donàvem als usuaris de la línia.

Durant dos anys vam creuar mirades. Dos llargs anys de mirades diríem involuntàries. Però quan no esperes res de mirades encreuades, dos anys, de fet, no són res. Ella també baixava a Terrassa i a mi, si podia, que no era fàcil donada la gentada que buidava el tren a l'estació final, m'agradava posar-me darrere d'ella mentre pujàvem per les escales automàtiques. Tenia un cul magnífic i m'aguantava les ganes de felicitar-lo, perquè recorda que ella era de les que mirava per sobre les espatlles, si fes falta, i un cop amb un llibre en anglès sempre fa més mal que el d'un escrit en català.

El cas és que un dia, just sortint de les escales, en trepitjar el carrer, em vaig girar i la vaig veure, darrere meu, que em mirava. I somreia. I se'm va escapar: "Tu també surts per aquí?". "Sempre he sortit per aquí, però tu mai m'has mirat".

La primera copa va ser un te. Després, un altre dia, vindria un whisky i, al final, un tercer dia, un xarrup inacabable...

Potser hauria d'haver estat una grappa, la primera de totes. No importa. Ja no és una dona que mira per sobre les espatlles. Ara mira amb el somriure posat i la dolenteria li domina la mirada.

La meva història és certa. No té la màgia de la imaginació, però el xarrup té sabor a glòria. Ara et toca a tu, benvolgut.

Jacint Pau ha dit...

Benvolgut anònim,

Primer de tot he de confessar, que per mi viatjar en tren és una manera de veure i viure la vida de la que en sóc un fervent enamorat. Per sort hi he dedicat bastantes hores (no tantes ni del tipus que desitjaria) fent diàriament el trajecte Sant Cugat-Barcelona, i molt sovint el de Vic-Barcelona i viceversa. Conec per tant molt bé, l'escenari on transcorre el teu relat, quasi m'hi veig.

Ah, benvolgut, t'he de dir que la teva història m'ha atrapat fins al final, i mentre avançava anava pensant en la de vegades que hauré desitjat trobar-me en una situació similar. Però mai, t'ho asseguro, d'aquests viatges n'ha sorgit res, ni xarrup, ni whisky ni un puto (perdo) i trist te. N'ha sorgit d'altres coses, esclar, però no xarrups. Que hi farem.

Aquesta història meva també és ben certa. Tan real com els somnis.

Salut, benvolgut

PS
Em plau deixar-te aquí a sota un poema del petit poemari "Del jodido amor" (ves per on, aquests m'han sortit en castellà), que no sé ben be perquè però m'ensumo que encaixa amb tot el que estem comentant.


MALDITA SEA

Te tuve en sueños. Te soñé.
Te soñé como tantas veces,
tantas como cuantas tu me ignoraste.
Y siempre te tuve. En el sueño
siempre te diste (como jamás luego te has dado).
Más tarde cediste y fue cierto. Nos casamos.
Pero, maldita sea! ya nunca más
te he soñado.

Anònim ha dit...

Per a tu serà un poema. Però l'has tret de la més crua realitat. Per què ens costarà tant viure la realitat? Si quan aquesta arriba, si més no, no enyoréssim el somni...

Salut, benvolgut!