dimecres, 1 de juny de 2016


Com discernir, al marge de la major o menor professionalitat, si allò que un escriu és pura lírica o és pura estupidesa i banalitat; si allò escrit té algun interès general o és un simple mirar-se el melic; si neix d'una necessitat o d'un desig. Qüestions d'aquesta índole i d'altres –algunes potser inconfessables– són les que ara em paralitzen davant del tòpic paper en blanc. Això no obstant, incapaç de resoldre l'enigma, a la fi, em dic: què carall, sigui pel que sigui he de fer-ho. No puc deixar de fer-ho. I aquí estic, per a bé o per a mal. Escrivint.

Quietud
De tornada, assegut a la porta de la casa que en va veure néixer, ametllers i oliveras; i una eternitat que m'observa a través de les seves rames de fulles immòbils. Les cigales, sense treva, repetint el seu mantra de sempre, antic com el temps. I el sol: vertical. Tot roman, tot es pertany. Atordit i encegat espero el capvespre per a poder fugir, per a no romandre, per a no pertànyer. Però el temps, atrapat com està pel sol, no avança; res no es mou en aquest assossec ancestral. Només la dringadissa d'una campaneta llunyana, fa suposar que alguna cosa es belluga –potser una ovella– aliena a aquesta interminable quietud. Ja som aquí de nou, clavats en un temps que mai s'ha mogut de lloc. 

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Ja som aquí de nou, clavats en un temps que mai s'ha mogut de lloc…

i que ens veu a nosaltres com a uns depredadors insaciables, motivats per la pura por del que ens és incomprensible.


Salut, benvolgut!

Mònica HUIX-MAS ha dit...

Olé, tú!