divendres, 22 de juliol de 2016

Contradictori



El Blog ja fa dies que ha passat l'equador de les 50.000 visites! No sé si són poques o són moltes, a mi em semblen una barbaritat. Esclar que la xifra és relativa, tot i així estic content, molt content. Però també se'm fa bastant estrany que hi hagi tants lectors que, dia rere dia, any rere any s'interessin pel que escric; se'm fa estrany i fins i tot em sento una mica incòmode. Afalagat, naturalment, però també incòmode. I agraeixo molt aquestes visites, perquè són la resposta al meu atreviment, al meu esforç, a les meves pors, als meus dubtes, als meus somnis. Però les veig, aquestes visites al blog, com l'eco de les meves paraules que em retorna en forma d'ulls que em miren. I és precisament per això mateix pel que em sé despullat i em sento incòmode. Amb l'agravant de la inquietud que em crea la certesa de l'anonimat de la majoria dels meus lectors. Tot plegat no se'm fa gens fàcil de gestionar.

No sé escriure allò que no sento ni dir allò que per a mi no és; i sóc impulsiu. Sumem-li doncs, la necessitat de dir-ho i d'escriure-ho, i ja tenim la fotografia perfectament emmarcada: esclar que em sento despullat! Però ja se'm passarà, perquè a la pràctica, siguem honestos, compten més altres coses, totes elles parentes del Sr. Ego: el plaer de publicar, de saber-se llegit, i fins i tot en algun moment afalagat i elogiat (però aquestes son coses del nostre amic Alter, no pas nostres que som més humils). A partir d'aquí ja se'm pot titllar de masoquista o exhibicionista, tant és. Contradictori també, m'agrada més.

Anem a pams, però, doncs tot l'exposat fins ara són no més que quimeres, les quals són la conseqüència final d'un fet anterior, d'un plaer anterior: el moment d'escriure. El que en realitat m'importa. El que no canvio per res. El plaer íntim, el moment íntim d'escriure; a vegades, molt poques –perles– el plaer comença en el moment just abans de començar a escriure. L'instant en que sents la necessitat de fer-ho i encara no saps sobre què fer-ho, però saps que és inevitable i et prepares a fer-ho; fins i tot et sents desafiant i únic a l'univers. És com estar davant el buit, a punt de tirar-t'hi, vertiginós, però amb la seguretat que el buit t'acollirà. És semblant a un orgasme però a l'inrevés. Però com explicar un orgasme! Només puc dir que són molt recomanables. I quants més, millor.


PS
Amb tot l'agraïment als visitants del blog.