dimarts, 25 d’octubre de 2016

Qui ho diria



















Per un error –ara per ara incomprensible– vaig néixer sense ales: sóc pardal. Ningú no ho diria, doncs tinc l’aspecte de qualsevol humà però sóc pardal. Alguna cosa va fer que em gestés en un ovari enlloc de fer-ho en un ou, que és el que tocava, però així són i estan les coses, misteris de la natura. I aquí estic: plantat, de peus a terra, i sense possibilitat d’aixecar el vol (tampoc piulo, però això m’importa menys doncs, a canvi parlo i ho faig pels descosits). Tinc l’aspecte de qualsevol humà, i faig i visc com qualsevol d’ells; he estudiat Dret, treballo en un prestigiós despatx d’advocats, i no estic a punt de casar-me però tinc mitjanovia. Amb el temps ja m’havia fet a la idea de la meva precària situació, però un dia em vaig sorprendre a mi mateix indagant informació sobre cursos de paracaigudisme, parapent, ala delta... i, de cop, va sorgir: què estava fent aquí baix quan, encara que fos amb pròtesis, podria ser allà dalt? El neguit no va deixar lloc al dubte: em vaig apuntar a un curs d’ala delta, m’he fet soci d'un club i, per fi, començo a retrobar-me amb mi mateix. Quant temps perdut! Cada cap de setmana fem sortides –volades– en grup i, el que són les coses: ningú no diu ni piu, però la majoria són pardals, orenetes, alguna perdiu i, fins i tot, una àliga. No estic sol! Qui ho diria.

dimarts, 18 d’octubre de 2016










AIRE


Eres tan pequeña y delicada

que, a veces, cuando hablas

pareces un suspiro.



Ah, pero cuando ríes,

cuando te ríes es diferente,

entonces, eres un torbellino.




MIRADAS


Cuando tu mirada, inquieta,

deja entrever tu sexo,

el mío, erecto, 

te mira dispuesto.


Al poco, y sin palabras, 

tu y yo a lo nuestro.


diumenge, 9 d’octubre de 2016

El poder d'un pèl



No tenia ni un pèl, era calb. I es va trobar un cabell ros al coixí. No podia ser de la seva muller, doncs ella el tenia negre, però per les característiques havia de ser de dona. Va decidir, doncs, que provenia d’alguna de les seves escapades i que, adherit a la camisa, ara al despullar-se havia caigut sobre el coixí. Vist el panorama, era millor fer-se l’orni. Ella, la seva dona, també l’havia vist el cabell, però com que aquell matí, mentre el marit era a la feina, havia estat al llit amb la seva amiga Carme, va deduir que era seu i, òbviament, ni piu. Tots dos l’havien vist i tots dos feien com que no. La Carme aquella mateixa nit va trobar un cabell negre a la pica del rentamans. Sabia molt bé de qui era, però en aquells moments el seu marit estava rentant-se les dents i no era qüestió d’aixecar la llebre. Ell, el marit, ja feia estona que l’havia vist i pregava perque no el veiés la seva dona, car unes hores abans havia estat amb la millor amiga d’ella. Tots dos, doncs, van fer com que l’ignoraven. Més tard, i amb cada pèl al seu lloc, es van apagar els llums i tant una parella com l’altra van tenir una de les nits més apassionades de la seva vida marital. No hi ha dubte –i ja se n’ha parlat prou– del poder d’un pèl.