diumenge, 9 d’octubre de 2016

El poder d'un pèl



No tenia ni un pèl, era calb. I es va trobar un cabell ros al coixí. No podia ser de la seva muller, doncs ella el tenia negre, però per les característiques havia de ser de dona. Va decidir, doncs, que provenia d’alguna de les seves escapades i que, adherit a la camisa, ara al despullar-se havia caigut sobre el coixí. Vist el panorama, era millor fer-se l’orni. Ella, la seva dona, també l’havia vist el cabell, però com que aquell matí, mentre el marit era a la feina, havia estat al llit amb la seva amiga Carme, va deduir que era seu i, òbviament, ni piu. Tots dos l’havien vist i tots dos feien com que no. La Carme aquella mateixa nit va trobar un cabell negre a la pica del rentamans. Sabia molt bé de qui era, però en aquells moments el seu marit estava rentant-se les dents i no era qüestió d’aixecar la llebre. Ell, el marit, ja feia estona que l’havia vist i pregava perque no el veiés la seva dona, car unes hores abans havia estat amb la millor amiga d’ella. Tots dos, doncs, van fer com que l’ignoraven. Més tard, i amb cada pèl al seu lloc, es van apagar els llums i tant una parella com l’altra van tenir una de les nits més apassionades de la seva vida marital. No hi ha dubte –i ja se n’ha parlat prou– del poder d’un pèl.

2 comentaris:

Mònica HUIX-MAS ha dit...

...llons amb el p...pèl

Jacint Pau ha dit...

...ony, Mònica, a veure si parlem bé!
Abraçada.