dimecres, 9 de novembre de 2016






DESIG DE TARDOR



Si ara et tingués al meu costat

ai, si t'hi tingués.

Et xiuxiuejaria besades.

Si ara et tingués al meu costat

et cantaria rialles.

Ai, si et tingués.

Si ara fossis al meu costat

no faltarien paraules.

Però no hi ets, a fora fa fred,

i m'he quedat sense tabac.

4 comentaris:

Anònim ha dit...


Buf! La de coses que han quedat pel camí. Tendreses menystingudes, abraçades molt pensades, petons massa educats, mans que agafaven el braç, peus que giraven cua, ulls que dissimulaven.

Buf! La de coses que han quedat pel camí. Tendreses menystingudes, abraçades molt pensades, petons massa educats, mans que agafaven el braç, peus que giraven cua, ulls que dissimulaven.

Ara, benvolgut, sembla absurd voler recuperar res. Ara, quan tenim molt clar que vam ser uns babaus, ara, no tenim ni l'opció de fer un "comandament-zeta" i recuperar pàgines mal viscudes o, simplement, no viscudes.

I tens molta raó, fora fa fred i ens hem quedat sense tabac. I el pitjor de tot, per no poder, no podem ni fugir a "buscar tabac".
Sempre ens quedarà un viatget amb l'IMSERSO per tornar a casa amb alguna nina inflable d'oferta comprada en un hotel de Benidorm després de menjar com a porcs i deixar el nivell del sucre més alt que un campanar.

Benvolgut, m'has agafat amb boira baixa!

Jacint Pau ha dit...


Renoi, aquesta boira baixa!


Benvolgut, és ben cert tot el que dius, tan cert com la vida mateixa.

Però la boira té una particularitat.

Fa bastants anys, en un vol a Anglaterra, a mida que l'avió s'anava acostant a Londres, es va anant forman un mar de núvols sota nostre fins a tapar absolutament tot el paisatge. Núvols extremadament blancs, de coto fluix, il·luminats per un sol encegador. Quan ja sobrevolant Heathrow varem iniciar el descens, ho varem haver de fer travessant aquella capa espessa de núvols que, allí dintre, ja no eren pas blancs: eren boira. Una boira cendrosa, trista, desmoralitzadora. I en canvi, el sol era allà a tocar! Ja a l'aeroport i també a Londres feia un dia gris i plujós de merda. Però el sol era allà dalt, darrere mateix d'aquelles estúpids núvols. Allà dalt hi feia un sol esplèndid.



En aquell moment em vaig quedar amb la foto fixa, amb la reflexió superficial. I allí es va quedar. Últimament, però, em miro els dies grisos i plujosos d'una altra manera. I estic conten, tinc la sensació d'haver après alguna cosa.



Benvolgut, m'has agafat amb fluxera filosòfica!



Salut, company !

Mònica HUIX-MAS ha dit...

Sempre et queda la llar de foc Cintoooooooo!!!!!

Jacint Pau ha dit...

...i els teus càlids comentaris, Mònicaaaaaa!!!
que van molt millor. Una abraçada.