dilluns, 12 de desembre de 2016

Fins la propera trobada



Cada cop que amb el metro ens aturem a l'estació de Vall d'Hebron –i hi passo sovint– em recordo de tu. I sempre, cada vegada, penso el mateix: que un dia ens hi trobarem, que hi coincidirem. No és un pensament descabellat, doncs tu de tant en tant hi fas transbord, com jo mateix també li feia en aquells temps en què venia a veure't. D'allò ja en fa quasi quatre anys i encara mai no hem coincidit, però jo, tossut, continuo pensant que un dia succeirà. Fins i tot alguns dies et busco amb la mirada entre les persones que pugen i baixen del vagó. Res greu, no m'hi capfico, només és cosa d'uns segons, fins que el tren arranca de nou; és com paladejar el regust d'un record agradable. 

Però hi ha dies capriciosos, hi ha dies que la fantasia se m'endú: un dia coincidim, ens trobem cara a cara dins el vagó. Sempre ets tu la que entres, jo ja hi sóc. Els dos posem cara d'astorats, ens quedem uns segons mirant-nos, somrient-nos, sense dir-nos res. Després, la mínima salutació de rigor, i acte seguit, com si un dels dos ja hagués de baixar a la parada següent i no hi hagués temps per a res: A quina parada baixes?... I tu?... I parlem i ens mirem ràpid. I ens mirem i ens parlem ràpid. Estem eufòrics. (Jo sempre et trobo preciosa. Tu sempre estàs molt animosa i contenta de veure'm.)  

I intuïm que farem curt i baixem tots dos a la primera parada per tal d'allargar el trajecte, per guanyar temps, per retardar l'arribada de l'estació fatídica on ens haurem de separar. I allí, a l'andana, veient com passen els trens, un dels dos proposa d'anar a prendre alguna cosa i seguir xerrant. Però l'altre sempre té un compromís, no pot; i comença el ball de la seducció versus transgressió. La finalment dolça transgressió. D'altres vegades, en canvi, tot ve més rodat: cap dels dos té cap compromís i ningú ha de convèncer ningú. El resultat final, però, sempre és el mateix encara que no sempre al mateix lloc: a casa teva, a casa meva, o a un hotel. I sempre, això també, ens estimem com si fos la primera vegada. Te'n recordes? (A la meva fantasia sempre hi ha temps per a tot.) I aquí s'acaba. Fins la propera trobada.

6 comentaris:

Mònica HUIX-MAS ha dit...

Caram...quina vida tan seductora que tens ;-) sigui amb la imaginació o bé en el tren

Jacint Pau ha dit...

De vida només n'hi ha una, Mònica, real o imaginària però només una.
I sigui la que sigui cal gaudir-la. Estem d'acord, oi?

Lluïsa ha dit...

Romàntica, molt romàntica i bonica la imaginària trobada... Obre bé els ulls Cinto que potser un dia et retrobes amb ella !!
Una abraçada i gràcies per aquests petits i entranyables relats.

Jacint Pau ha dit...

És que sóc romantic, irremeiablemant romantic (per més que a vegades em faci el descregut),
jo que havia de ser Humphrey Bogart. Ha!
M'hauré equivocat de película. Però aquesta també està força bé; al cap i a la fi, el guió és diferent
però l'argument és el mateix.

Et faré cas, Lluïsa, estaré a l'aguait i amb els ulls ben oberts,
no sigui que passi 'ella' pel davant dels meus nassos i no la reconegui. No seria la primera vegada!

Gràcies per les teves entranyables paraules. Una abraçada.

Roser ha dit...

Entranyable...
Em recreo en aquesta fantàstica imaginació.
Tot acaba sent possible, tant de bò! ...o de debò. A la fi, com bé dius, de vida només n'hi ha una.
Uns abraçada!

Jacint Pau ha dit...

Sí, tot acaba sent possible, Qui pot qüestionar la veracitat de la imaginació?
On acaba la realitat i on comença l'imaginari, o a l'inrevés?
Potser seria millor no preguntar-s'ho i viure-ho sigui el que sigui.

Una abraçada, Roser.