dimarts, 25 d’octubre de 2016

Qui ho diria



















Per un error –ara per ara incomprensible– vaig néixer sense ales: sóc pardal. Ningú no ho diria, doncs tinc l’aspecte de qualsevol humà però sóc pardal. Alguna cosa va fer que em gestés en un ovari enlloc de fer-ho en un ou, que és el que tocava, però així són i estan les coses, misteris de la natura. I aquí estic: plantat, de peus a terra, i sense possibilitat d’aixecar el vol (tampoc piulo, però això m’importa menys doncs, a canvi parlo i ho faig pels descosits). Tinc l’aspecte de qualsevol humà, i faig i visc com qualsevol d’ells; he estudiat Dret, treballo en un prestigiós despatx d’advocats, i no estic a punt de casar-me però tinc mitjanovia. Amb el temps ja m’havia fet a la idea de la meva precària situació, però un dia em vaig sorprendre a mi mateix indagant informació sobre cursos de paracaigudisme, parapent, ala delta... i, de cop, va sorgir: què estava fent aquí baix quan, encara que fos amb pròtesis, podria ser allà dalt? El neguit no va deixar lloc al dubte: em vaig apuntar a un curs d’ala delta, m’he fet soci d'un club i, per fi, començo a retrobar-me amb mi mateix. Quant temps perdut! Cada cap de setmana fem sortides –volades– en grup i, el que són les coses: ningú no diu ni piu, però la majoria són pardals, orenetes, alguna perdiu i, fins i tot, una àliga. No estic sol! Qui ho diria.