diumenge, 15 de gener de 2017

Viure (imaginant) o viure amb algú


Malgrat haver viscut aparellat molts anys, en aquests moments, després de també molts anys de viure sol –vull dir sense parella– em costa molt imaginar com seria ara viure amb algú. Com seria després de tant temps? En sabria? De tant en tant em faig aquesta pregunta. I de tant en tant, també, faig l'exercici d'imaginar com seria compartir la vida amb algú. Compartir, per exemple, l'espai: compartir cuina, taula, llit, dutxa, sofà: cada dia. Imaginar com seria viure amb algú: mirar la televisió, anar al supermercat, planificar el cap de setmana amb una altra persona. Aquestes coses tan naturals per a alguns –per a aquells que ja viuen d'aquesta manera– per a mi, ara, se'm fa una muntanya imaginar-les. I tot i ser voluntari i pretès, imaginar-ho es converteix en un exercici molt laboriós.

I comença l'exercici. Com seria viure amb algú? Amb qui...! Un cop estic ubicat a l'escenari imaginari, ja sigui la cuina, el sofà, el supermercat, arriba el moment d’incorporar-hi l'altre, el partner, –l'eix central de l'experiment– I és aquí on comença la dificultat: posar-hi una persona, un cos físic, és fàcil, però posar-li cara ja és una altra cosa. Donar-li caràcter, tarannà, personalitat, ja son paraules majors. D'entrada sempre intento crear el personatge, però costa d'imaginar una relació afectiva amb algú de qui no en coneixes res, amb algú de qui ni tan sols la cara t'és familiar. De fet, el que és més costós és imaginar-se’n la cara. M’he adonat de l'enorme dificultat que suposa per a mi, imaginar-me una cara nova i retenir-la en la ment més d'uns pocs segons. I m'adono també, que no puc relacionar-me amb una cara desconeguda i, pitjor encara, de fisonomia inestable. Concloc, doncs, que l'experiment no funcionarà per aquest camí i sempre acabo desistint.

I tot seguit, reprenc la idea que per a que la relació imaginaria funcioni, sembla obvi que la partner ha de tenir la cara d'alguna persona coneguda, i més que coneguda, propera. Perquè tot i que el guió l'escric jo i jo decideixo el què succeeix i com i quan succeeix, he de conèixer el tarannà de l'altre i les seves possibles reaccions, per a que tot es desenvolupi amb la màxima naturalitat i l'experiment pugui resultar creïble. Qui, doncs? Una vegada més, les meves amistats em donaran un involuntari cop de mà. Son les persones idònies, les conec prou bé: elles son les partners ideals. Així, d'aquesta manera, l'experiment pot tirar endavant. I, ara sí, m'imagino que estic als passadissos d'un supermercat amb la Roser, amunt i avall. Doncs bé, planificant les vacances, sí; dinant, també; però al supermercat amb la Roser, no. No m'hi veig. L'experiment no pot continuar amb ella. Provo amb la Mercè. Estem cuinant un arròs a banda, i a més de passar-nos-ho molt bé fent-lo, ens surt de llepar-se els dits. Però després fem una migdiada que intenta ser relaxant i no funciona, no ens posem d'acord en el concepte.

I un dia provo amb una i un altre dia provo amb una altra; i quan amb una no és una cosa, amb una altra n'és una altra. Canvio les situacions, canvio els escenaris, canvio els diàlegs... Canvio el guió cent vegades. És desalentador, no consegueixo mai arrodonir l'experiment d'imaginar viure tota una quotidianitat, o quasi, amb la mateixa persona. Com seria viure amb algú? Esclar que faig trampa: finalment, sempre em quedo sense fer la prova amb l'Aura. No m'atreveixo. Per si de cas funcionés; perquè l'experiment amb ella podria funcionar. I si fos així, si amb ella funcionés, seria un problema: a mi em podria agradar i podria voler portar l'experiment imaginari a la pràctica. Quan, en canvi, amb ella, amb l'Aura, aquest és un projecte inviable. Què difícil és viure imaginant, a vegades. Si ja és prou difícil viure a seques!

(Naturalment, no per a tothom és igual. En el cas contrari, en el suposat cas que una persona que viu en parella vulgui fer l'exercici d'imaginar-se com seria viure sola, ho té molt més fàcil: tan fàcil com esborrar l'altra del mapa i llestos. I ja pot imaginar-se sola estirada al sofà mirant la televisió. Per exemple. I així és, com sempre, tot té els seus inconvenients i també els seus avantatges.)

dijous, 5 de gener de 2017






   

I em menjo els teus llavis 

com si fossin papallones.

Poc a poc i sense treva. 

Fins que es fonen.

I et ressegueixo el coll amb la llengua

i te'l dibuixo a petons.


I estires el cap enrere 

i arqueges l'esquena oferint els teus pits

que les meves mans ja tenen 

i gaudeixen amb delit.

I hi arribo prest amb la boca,

amb els llavis 

i la llengua humida i l'alè calent.

Pit a pit, mugró a mugró, 

un i un, que dos son dos.


Mentre, les mans s'avancen lleugeres: 

i els dits exploren malucs, ventre, 

venus, cuixes...

I a la fi, l'anhelada flor,

i el seu rei, i els seus llavis...

I me'ls menjo com si fossin papallones

amb delit i sense treva

fins que es fonen.

I ja indefensos i exhausts 

s'abandonen

i deixen pas al visitant ardent...





Ja fa estona que el temps no compta;

que no hi ha silenci, 

però tampoc cap remor;

que no hi ha claror, 

però no és pas fosc.

Que el món més proper

és a un altre món.

Només gemecs, suors i olor a sexe, 

plaer.


I de tant en tant obres els ulls,

per comprobar que hi ets, que hi som.

Perquè quasi no t'ho creus.



              Vull berenar amb tu un altre dia