dijous, 5 de gener de 2017






   

I em menjo els teus llavis 

com si fossin papallones.

Poc a poc i sense treva. 

Fins que es fonen.

I et ressegueixo el coll amb la llengua

i te'l dibuixo a petons.


I estires el cap enrere 

i arqueges l'esquena oferint els teus pits

que les meves mans ja tenen 

i gaudeixen amb delit.

I hi arribo prest amb la boca,

amb els llavis 

i la llengua humida i l'alè calent.

Pit a pit, mugró a mugró, 

un i un, que dos son dos.


Mentre, les mans s'avancen lleugeres: 

i els dits exploren malucs, ventre, 

venus, cuixes...

I a la fi, l'anhelada flor,

i el seu rei, i els seus llavis...

I me'ls menjo com si fossin papallones

amb delit i sense treva

fins que es fonen.

I ja indefensos i exhausts 

s'abandonen

i deixen pas al visitant ardent...





Ja fa estona que el temps no compta;

que no hi ha silenci, 

però tampoc cap remor;

que no hi ha claror, 

però no és pas fosc.

Que el món més proper

és a un altre món.

Només gemecs, suors i olor a sexe, 

plaer.


I de tant en tant obres els ulls,

per comprobar que hi ets, que hi som.

Perquè quasi no t'ho creus.



              Vull berenar amb tu un altre dia





6 comentaris:

Anònim ha dit...

Benvolgut, m'has deixat colpit!
Li pots preguntar a aquesta Senyora si té un esmorzar lliure, a l'agenda?

Només demano una cosa: que no tingui memòria per fer comparacions. M'agrada pensar que si està en dejú, el meu paper serà més efectiu. No crec possible arribar a la teva perfecció...

Jacint Pau ha dit...

Ai, les comparacions que tant ens aturmenten... Ésclar que són odioses!
Totamanera, estaràs amb mi, que la perfecció, d'existir, seria ben avorrida.

Benvolgut, no em crec que no tinguis els teus bons berenars.

Anònim ha dit...

Res és el que era, estimat! Però sempre deixo un foradet a l'estómac, per si de cas...

Jacint Pau ha dit...

Tens tota la raó, res és el que era. És més: va a menys!
En qualsevol cas, fas bé deixant un foradet, diuen que home previngut...
vigilant de no passar gana, es clar.

Una abraçada.

marta ha dit...

interesant història d'imaginar-se amb parella. Un tema "ineresant"

..i els poemes, són les coses millors del món (a part dels berenars).........

Jacint Pau ha dit...

Gràcies, Marta, sempre és agraït saber que el que un escriu arriba als altres i no els deixa indiferents.
I és un plaer quan, a més, l'altre t'ho agraeix amb paraules tan boniques.

Una abraçada.