dilluns, 27 de març de 2017

Quan els elements s'amotinen






No trobo manera de posar en ordre els mots 
que resumeixin amb precisió i un mínim besllum 
el que he sentit i sento, pel que he escrit amb tu, 
el que ens escrivim encara. Mots a doll, tal com ragen. 

I vet aquí, que les tecles no ajuden, 
el teclat es declara en rebel·lia. 
Fins hi tot la música, que sempre col·labora, 
amenaça a sonar amb sordina. 

Ni aquella hora utero-sideral d'intim esguard, 
quan tot calla i es desperta el coratge
(per dir tot allò que d'altrament un callaria), 
ni aquella hora tan solemne tampoc no participa. 

(Aha... Els elements s'amotinen!)

I davant la pantalla en blanc, 
mirall de la meva impotència verbal i sintàctica, 
aquí estacat, qual Prometeu del vint-i-u,
a la fi només puc parlar del que sóc incapaç de dir.

Serà que ja m'has abduit? Ja som de camí?
Perquè tu no ets d'aquest planeta. Of course.
Confessa-ho. Encara que només sigui...
Va, a mi m'ho pots dir. Saps que ho entendria.