No trobo manera de posar en ordre els mots
que resumeixin amb precisió i un mínim besllum
el que he sentit i sento, pel que he escrit amb tu,
el que ens escrivim encara. Mots a doll, tal com ragen.
I vet aquí, que les tecles no ajuden,
el teclat es declara en rebel·lia.
Fins hi tot la música, que sempre col·labora,
amenaça a sonar amb sordina.
Ni aquella hora utero-sideral d'intim esguard,
quan tot calla i es desperta el coratge
(per dir tot allò que d'altrament un callaria),
ni aquella hora tan solemne tampoc no participa.
(Aha... Els elements s'amotinen!)
I davant la pantalla en blanc,
mirall de la meva impotència verbal i sintàctica,
aquí estacat, qual Prometeu del vint-i-u,
a la fi només puc parlar del que sóc incapaç de dir.
Serà que ja m'has abduit? Ja som de camí?
Perquè tu no ets d'aquest planeta. Of course.
Confessa-ho. Encara que només sigui...
Va, a mi m'ho pots dir. Saps que ho entendria.
