dissabte, 13 de maig de 2017

Una experiència d'altura



No me'n vaig adonar fins que vaig arribar al parc. M'havia llevat com cada dia, havia esmorzat com sempre: fruita, torrades, cafè... un desvetllar rutinari. I ja net i polit havia sortit a la recerca de la meva passejada matutina. Un cop passada la renglera d'edificis que separen casa meva del parc, quan baixava l'últim tram d'escales que duu a l'entrada del recinte enjardinat, vaig notar un lleuger mareig, com el que se sent a una certa altura. Lleuger però estrany, doncs el vertigen no tenia sentit en aquelles circumstàncies. Va desaparèixer i vaig continuar. Al cap d'uns minuts, ja en un dels camins que creuen el parc, va tornar a succeir, però aquesta vegada el rodament de cap semblava tenir sentit, doncs encara que increïble la causa podria tenir raó de ser.

Ja feia estona que em semblava veure-ho tot des d'una altra perspectiva. Però no li donava importància: potser no tenia el dia... hi ha dies i dies, em deia. De fet no era ben bé així, la veritat és que no només no m'amoïnava gens aquella nova percepció visual, sinó que a més m'agradava. Caminava amb lentitud, com si ara els peus fossin de plom, mesurant les passes. Embadalit, mirant-t'ho tot com si ho fes amb uns altres ulls, com si no fossin els meus. Era plaent aquell constant anar descobrint-t'ho tot des d'un altre angle. I va ser-ho, i cada vegada més, fins el moment del descomunal ensurt. Va ser just en el moment d'anar a agafar una drecera, en mirar al terra per no ensopegar, que em vaig veure les cames i em vaig quedar perplexe: els camals dels pantalons havien encongit entre quinze i vint centímetres des que m'havia llevat i vestit. O jo havia crescut aquests mateixos centímetres durant el trajecte fins arribar al parc.  

Perplexe. Això no obstant, incapacitat per poder entendre qualsevol de les dues possibilitats, i un cop superat el desconcert i la inestabilitat momentània produïda pel fet de sentir-me amb certesa més alt, vaig decidir continuar la passejada i gaudir d'aquella nova perspectiva. Perquè encara que objectivament quinze o vint centímetres no son gran cosa, viure a 1,65 metres d'alçada o a 1,80 o 1,85 et dóna una perspectiva de les coses i de la vida mateixa ben diferent. Tota una experiència. Fins i tot una cosa tan nímia com asseure's en un banc, tal com al cap d'una estona vaig haver de fer –un cop més per un lleuger rodament de cap–, obligava a prendre mesures: el seient no estava a la distància acostumada. Poca cosa, sí, però suficient per a fer dubtar del moment en què un s'abandona i deixa reposar les natges al banc que les acollirà; aquell moment del contacte: que sigui suau. Vaig comprobar que no en som conscients però tenim les mides i les distàncies molt interioritzades. I el cul és el cul... molt delicat ell.

I així, tot. Cada moviment era una nova experiència. Caminar, estirar les cames, posar un peu darrera l'altre; la distància respecte al terra no era la mateixa i això ho feia tot ben diferent. Fins i tot allargar un braç, tocar-se el cap, posar-se un dit al nas no era el mateix. I un cop vaig haver recorregut tot el parc amb plena confiança en la meva nova alçada, vaig decidir enfrontar-me a altres situacions cotidianes. Per començar vaig encaminar-me al bar on acostumo anar a fer el cafè de mig matí. Com reaccionaria la mestressa quan em veiés amb la nova mida? La mestressa ni s'immutà. Esclar que amb la mestressa –una noia xinesa, molt bufona, per cert– ja portem més d'un any que quan entro, i quasi sense mirar-me, em pregunta: 'una cafè?', i jo li contesto cada dia, 'sí, UN cafè!'. Però no s'hi fixa. Jo crec que no solament no em sent sinó que no em veu, m'ensuma. Tant era, en qualsevol cas era molt millor així. Com més desapercebuda passés la nova realitat, menys explicacions hauria de donar. I saturat de tantes sensacions i tan denses, vaig enfilar el camí de tornada.  

Vaig arribar a casa pletòric, amb tot de noves emocions per pair, qüestions tècniques que resoldre –com ara el fons d'armari–, quimeres varies... I en obrir la porta em va venir al cap la primera amb què em trobaria: la cara de la mare quan em veiés. La dona ja és gran, quin no seria l'ensurt de veure que el seu fill, als cinquanta-set anys, fes aquella estirada tan fora de temps. Com s'ho prendria, com li ho explicaria si ni jo mateix no ho entenia. Però ah, 'no problem', –com es diu ara– tan bon punt em va veure, em va repassar de dalt a baix, se li van il·luminar els ulls, va posar un somriure d'orella a orella, i esclatà: "Què guapo que estàs, fill meu, sempre t'he dit que tens unes cames que valia la pena lluir. Ja sabia jo que et quedarien que ni pintats aquests pantalons pirata que et vaig comprar l'altre dia al mercat. Em vaig oblidar de dir-te que te'ls havia deixat a l'armari junt amb els altres pantalons. Ja veus que no ets l'únic despistat, ja saps a qui has sortit." Pobre dona, a què ve això dels pantalons pirata? Ja comença a desvariar una mica. Una lleugera demència senil, crec jo.