dimecres, 19 de juliol de 2017

Oi tant, l'amor dels coloms...



L'escenari: coloms pasturant al parc. Oh, que bonics. Un colom –mascle– desplega la cua, treu pit, i amb pas decidit i aparentment intimidatori (que no ho és, que és seductor) avança cap a la coloma que té més a prop. L'envolta per un costat, després per l'altre... mentre ella, que sembla que no el veu (0i tant si el veu), el defuig amb aires de resignació.  

Quan el colom entén que amb aquella coloma no hi ha res a fer, repeteix la mateixa cerimònia amb la següent que té més a la vora. Com que amb aquesta segona es reprodueix el mateix quadre, tot seguit n'aborda una tercera amb idèntiques intencions i iguals resultats. I vist que tampoc aquesta vegada ha assolit el fi, el colom –mascle– ja no s'arrisca amb una quarta i aixeca el vol. Les colomes continuen a la seva, pasturant. 

El colom aterra uns vint metres més enllà i, com si no sabés fer altra cosa ni tingués res més a fer, comença de nou el joc, l'envit seductor amb les colomes d'aquell indret. No tinc paciència per esperar a veure si aquesta vegada el colom obté algun resultat; és de suposar que en un intent o un altre el tindrà. Si no fos sempre així s'extingiria l'espècie.

Sense ànim d'ofendre i salvant totes les distàncies (oi tant que nosaltres els humans som superiors!): és interessant observar com entre els humans –especialment en grups de joves (però no només de joves i no només en grups)– es donen comportaments similars. I no ve al cas detallar-los, aquests comportaments, son de sobra coneguts. Que els preguntin a elles, les femelles humanes!  

I per acabar, i insisteixo, sense ànim d'ofendre: ja posats i donades les similituds, jo preferiria ser colom. Oi tant! Si més no, disposaria d'ales i se'm faria més lleuger i immediat l’anar d'aquí cap allà buscant aquest amor carnal que, de manera natural i ecològica, m'apressa a vegades. (Ah, l'amor carnal... que poc se n'ha parlat fora de la Bíblia.

dijous, 13 de juliol de 2017

Ah, sí... l'amor


Entre la nostàlgia de l'amor impossible i la frustració de no saber acabar (i encara menys amb dignitat) amb un amor impossible: això és sovint la vida, a cavall d'una impertinència i l'altra. L'amor, la pedra amb la que ensopeguem i tornem a ensopegar. Una i una altra vegada, que sembla que amb una sola no n'hi ha prou. I els més agosarats, i de retruc més castigats, encara hi tornen i hi tornen a burxar. Les vegades que faci falta, tot i que no és de franc. 

La pedra de l'amor: no hi ha manera d'evitar-la. No he conegut ningú que hagi conseguit esquivar-la. Fins i tot deu haver-hi qui la porti, petitona, dins la sabata. Omnipresent, igual que nostre-senyor. I és curiós perque la raó d'aquest anhel irrefrenable és quasi un oxímoron; ja que pretenem trobar la felicitat a través de l'amor, i la realitat, la tossuda realitat ens demostra que en una gran majoria dels casos tot plegat és un despropòsit de petites o grans infelicitats. El buscar-lo, el trobar-lo, el viure'l i el desviure'l.

Sovint em pregunto si no seríem més feliços (feliços?) si no tinguéssim coneixement de la idea de l'amor; si més no, no aquesta idea (personalment, fins i tot estic per posar la paraula 'amor', a la meva llista de paraules-trampa, paraules-perverses). Em costa acceptar que estiguem 'predestinats' a ser infeliços (infeliços?). Voleu dir que –com sembla ser que ha de ser– és imprescindible l'amor per a viure? Vull dir aquest amor que ens han ensenyat, aquest amor que ens expliquen... 

Aquest amor que la majoria de les vegades (ui, que poques se'n salvarien), és poc o molt possessiu, poc o molt egoista, autocomplaent, còmode... contractual a la fi. Atributs que de per se i d'un en un no serien preocupants si no fos perque tots plegats –el paquet ben envolicat i enllaçat i ben argumentat– els oferim com un regal (enverinat?) a preu d'or i a retornar en espècies i amb compta-gotes. I pobre d'aquell que no compleixi!

Ah, sí... l'amor romàntic de les pel·lícules, de les novel·les... Me'n descuidava... (Però ho deixo aquí.)



PS
(Ah, i ara el que s'espera de mi:) De rere fons d'aquest amor, l'única qüestió real i sincera i a la vegada la més descuidada, la més soterrada i vilipendiada, i tantmateix, el veritable i inevitable motor de la vida: el sexe. Però ens entestem a ignorar-ho i a barrejar-ho tot. Que visqui el progrés, els premis Nobel, i les tecnologies punta per tot arreu: però seguim, com si res, marejant la perdiu. Pobra perdiu. I mentrestant, la vida va passant. Humans!


PS II
Jo també us estimo!