dissabte, 21 d’octubre de 2017

Ja ho veurem...




No és un mal començament. Quan algú et diu 'ja ho veurem...' d'entrada, d'entrada no et tanca la porta. No és un 'no'. A partir d'aquí, les expectatives que cadascú es faci, ja depenen d'un mateix i de les circumstàncies. I de la paciència, és clar.

Ja ho veurem, em va dir, després que li proposes matrimoni. No era un 'no' però no era un 'sí'. A la fi va ser que sí i, mesos més tard, quan el capellà li demanà l'inevitable: vols per esposa a... –m'ho temia: va contestar que ja ho veurem... D'entrada no era un 'sí', que és el que tothom s'esperava, però no era un 'no'.

Ja me'l conec, jo, i, coneixent-lo, vaig pensar que era qüestió de paciència. I em vaig fer a mi mateixa un 'doncs, ja veurem...' Fins i tot vaig pensar que hi ha alguns 'ja ho veurem' que son més clars que alguns 'sí'. Volent ser positivista, és clar. Però el capellà volia un sí o un no.

I en mig de l'expectativa que havia creat, va estar una estona ara mirant-me a mi, ara mirant al capellà... i viceversa, com si estès sospesant les conseqüències de cadascuna de les respostes. Després es va girar cap els convidats, a continuació em tornà a mirar a mi, finalment al mossèn, i com si se li hagués il·luminat alguna cosa, li digué mirant-lo fixament als ulls: Sí, sí... No un, sinó dos 'sí' de seguits, va deixar anar. Havia pagat la pena l'espera.

Al cap de molts 'ja ho veurem...', tres anys més tard, havent-t'ho vist ja quasi tot, i amb la paciència i les esperamces de veure algun 'sí' d'entrada esgotades, li he demanat el divorci. Com era d'esperar, de moment: ja ho veurem. Però, paciència, coneixent-lo, un 'sí' com una casa. Això sí que ho té: és un home de paraula. De poques paraules però de paraula.