dijous, 23 de novembre de 2017

Visió parcial




• Podríem suportar l'existència sense l'autoengany? El relat que ens fem de la nostra pròpia vida –i sense el qual no viuríem– s'aguantaria sense aquells petits i grans autoenganys?

• No obstant, som –i només– respecte a l'altre. Qui, què seríem sense l'altre? L'altre: el nostre mirall imprescindible. La nostra raó de ser. 

• ...i si l'altre ens falla, si l'altre ens enganya: ens fallem a nosaltres mateixos. El mirall per si sol no menteix.

• És clar que no m'agrado! Però prefereixo ser el que crec que sóc, a ser el que tampoc sé qui seria.

• No crec en la vida. Crec en el que visc. I tot i així, sovint dubto. Que poques certeses tinc, de fet! 

• Sort que puc escriure! M'ajuda a construir el meu relat. La dosi de realitat que necessito per a viure. Altrament, ara per ara, és una bona manera d'autoenganyar-me.


(Sinceritat: una altra paraula que afegeixo –junt a 'normal' i 'amor'– a la meva llista de paraules perverses; probablement la més perversa de les tres. I quant de mal que han fet i ens hem fet amb totes tres!)


PD
Això és el que penso avui; demà ja ho veurem. Tanmateix potser demà no faci sol.

dilluns, 20 de novembre de 2017

Normal?



normal  adjD'acord amb una norma establerta, que no se'n desvia; que no se separa del seu estat natural, del seu curs natural. // Que serveix de norma.

norma  n. f.  Regla a seguir en fer alguna cosa, a que hom ha de subjectar el seu capteniment.

natural  adjQue pertany a la natura, al conjunt de les coses creades, de les forces de la creació; produït per la natura...

(Diccionari general de la llengua catalana, Pompeu Fabra. –Les negretes de la primera definició son meves.)

I doncs, podem deduir que una persona (cosa, situació...) normal, és aquella que compleix, acata, s'atén a la 'norma', a les 'regles'; que és natural. Però, vegem, quina norma, quines regles; de quina natura o naturalesa parlem? Qui determina la norma, qui estableix les regles? Quan, des de quan i fins quan son vigents? Pregunta: qui té la potestat per a decidir si jo sóc normal o no? Resposta: es de suposar que algú molt normal. Naturalment.

Sovint –massa– utilitzem l'adjectiu normal com a 'el que val', allò que ha de ser positivament, que ja 've de sèrie'; i en canvi, usem el no és normal, per a designar allò a evitar, allò del que cal preservar-se, que va contra natura. Fins i tot, la mateixa expressió 'no és normal' indica un cert aire despectiu.

Una ovella negra en un ramat d'ovelles blanques, no és una ovella normal? És que no bela i pastura com les altres? És que potser, en contraposició, fa els cagallons blancs? Una persona de pell negra en mig d'un estadi ple de gent de pell blanca, no és una persona normal? Podria ser que, aquesta, fos l'única persona normal? Un camí lliscadís, aquest. 

En qualsevol cas, el que sigui, el fet que estigui assumit per la majoria és la raó per la qual obté la categoria de normal? O, el que sigui, té aquesta categoria perquè aquell fet defineix la majoria que l'adopta? 

És normal, que estigui fins al capdamunt de l'epítet 'normal', fins i tot molt més enllà del que no nomeno però sí és prou fàcil d'imaginar? Serà, potser, que no sóc normal?  


Algunes preguntes més: 
Estem obligats a ser i fer coses normals?
La diversitat, la diferència, no és normal?
Podria ser normal no ser normal
No va sent hora de tocar de peus a terra, de ser 'normals'?