dijous, 5 de gener de 2017






   

I em menjo els teus llavis 

com si fossin papallones.

Poc a poc i sense treva. 

Fins que es fonen.

I et ressegueixo el coll amb la llengua

i te'l dibuixo a petons.


I estires el cap enrere 

i arqueges l'esquena oferint els teus pits

que les meves mans ja tenen 

i gaudeixen amb delit.

I hi arribo prest amb la boca,

amb els llavis 

i la llengua humida i l'alè calent.

Pit a pit, mugró a mugró, 

un i un, que dos son dos.


Mentre, les mans s'avancen lleugeres: 

i els dits exploren malucs, ventre, 

venus, cuixes...

I a la fi, l'anhelada flor,

i el seu rei, i els seus llavis...

I me'ls menjo com si fossin papallones

amb delit i sense treva

fins que es fonen.

I ja indefensos i exhausts 

s'abandonen

i deixen pas al visitant ardent...





Ja fa estona que el temps no compta;

que no hi ha silenci, 

però tampoc cap remor;

que no hi ha claror, 

però no és pas fosc.

Que el món més proper

és a un altre món.

Només gemecs, suors i olor a sexe, 

plaer.


I de tant en tant obres els ulls,

per comprobar que hi ets, que hi som.

Perquè quasi no t'ho creus.



              Vull berenar amb tu un altre dia