dijous, 13 de juliol de 2017

Ah, sí... l'amor


Entre la nostàlgia de l'amor impossible i la frustració de no saber acabar (i encara menys amb dignitat) amb un amor impossible: això és sovint la vida, a cavall d'una impertinència i l'altra. L'amor, la pedra amb la que ensopeguem i tornem a ensopegar. Una i una altra vegada, que sembla que amb una sola no n'hi ha prou. I els més agosarats, i de retruc més castigats, encara hi tornen i hi tornen a burxar. Les vegades que faci falta, tot i que no és de franc. 

La pedra de l'amor: no hi ha manera d'evitar-la. No he conegut ningú que hagi conseguit esquivar-la. Fins i tot deu haver-hi qui la porti, petitona, dins la sabata. Omnipresent, igual que nostre-senyor. I és curiós perque la raó d'aquest anhel irrefrenable és quasi un oxímoron; ja que pretenem trobar la felicitat a través de l'amor, i la realitat, la tossuda realitat ens demostra que en una gran majoria dels casos tot plegat és un despropòsit de petites o grans infelicitats. El buscar-lo, el trobar-lo, el viure'l i el desviure'l.

Sovint em pregunto si no seríem més feliços (feliços?) si no tinguéssim coneixement de la idea de l'amor; si més no, no aquesta idea (personalment, fins i tot estic per posar la paraula 'amor', a la meva llista de paraules-trampa, paraules-perverses). Em costa acceptar que estiguem 'predestinats' a ser infeliços (infeliços?). Voleu dir que –com sembla ser que ha de ser– és imprescindible l'amor per a viure? Vull dir aquest amor que ens han ensenyat, aquest amor que ens expliquen... 

Aquest amor que la majoria de les vegades (ui, que poques se'n salvarien), és poc o molt possessiu, poc o molt egoista, autocomplaent, còmode... contractual a la fi. Atributs que de per se i d'un en un no serien preocupants si no fos perque tots plegats –el paquet ben envolicat i enllaçat i ben argumentat– els oferim com un regal (enverinat?) a preu d'or i a retornar en espècies i amb compta-gotes. I pobre d'aquell que no compleixi!

Ah, sí... l'amor romàntic de les pel·lícules, de les novel·les... Me'n descuidava... (Però ho deixo aquí.)



PS
(Ah, i ara el que s'espera de mi:) De rere fons d'aquest amor, l'única qüestió real i sincera i a la vegada la més descuidada, la més soterrada i vilipendiada, i tantmateix, el veritable i inevitable motor de la vida: el sexe. Però ens entestem a ignorar-ho i a barrejar-ho tot. Que visqui el progrés, els premis Nobel, i les tecnologies punta per tot arreu: però seguim, com si res, marejant la perdiu. Pobra perdiu. I mentrestant, la vida va passant. Humans!


PS II
Jo també us estimo!