dimecres, 19 de juliol de 2017

Oi tant, l'amor dels coloms...



L'escenari: coloms pasturant al parc. Oh, que bonics. Un colom –mascle– desplega la cua, treu pit, i amb pas decidit i aparentment intimidatori (que no ho és, que és seductor) avança cap a la coloma que té més a prop. L'envolta per un costat, després per l'altre... mentre ella, que sembla que no el veu (0i tant si el veu), el defuig amb aires de resignació.  

Quan el colom entén que amb aquella coloma no hi ha res a fer, repeteix la mateixa cerimònia amb la següent que té més a la vora. Com que amb aquesta segona es reprodueix el mateix quadre, tot seguit n'aborda una tercera amb idèntiques intencions i iguals resultats. I vist que tampoc aquesta vegada ha assolit el fi, el colom –mascle– ja no s'arrisca amb una quarta i aixeca el vol. Les colomes continuen a la seva, pasturant. 

El colom aterra uns vint metres més enllà i, com si no sabés fer altra cosa ni tingués res més a fer, comença de nou el joc, l'envit seductor amb les colomes d'aquell indret. No tinc paciència per esperar a veure si aquesta vegada el colom obté algun resultat; és de suposar que en un intent o un altre el tindrà. Si no fos sempre així s'extingiria l'espècie.

Sense ànim d'ofendre i salvant totes les distàncies (oi tant que nosaltres els humans som superiors!): és interessant observar com entre els humans –especialment en grups de joves (però no només de joves i no només en grups)– es donen comportaments similars. I no ve al cas detallar-los, aquests comportaments, son de sobra coneguts. Que els preguntin a elles, les femelles humanes!  

I per acabar, i insisteixo, sense ànim d'ofendre: ja posats i donades les similituds, jo preferiria ser colom. Oi tant! Si més no, disposaria d'ales i se'm faria més lleuger i immediat l’anar d'aquí cap allà buscant aquest amor carnal que, de manera natural i ecològica, m'apressa a vegades. (Ah, l'amor carnal... que poc se n'ha parlat fora de la Bíblia.