divendres, 13 d’octubre de 2017

Tardors





Quants anys, de mitja, viu una cotorra? Quant de temps tarda en construir un sol niu on covar els seus ous? Quants en construirà en tota la seva vida? Són qüestions que tot seguit m'aclarirà Sant Google. 

Al parc de sota casa, a més de coloms, abunden les cotorres. Avui, assegut a un dels bancs del parc, després d'una profitosa passejada, he estat espectador de com una cotorra –a pocs metres sobre meu– estava feinejant enramada dalt d'un arbre sense fulles, per tal d'endur-se'n un dels molts branquillons que hauran de conformar el seu niu. Mestria és la paraula que se m'acut per definir la seva labor. I tossudesa. No ha parat, d'una rama a una altra, fins que ha trobat el branquillo idoni que, un cop aconseguit –en menys d'un minut– amb el bec i l'ajuda d'una de les potes, s'ha endut d'una volada. L'he perdut de vista; a saber on estarà bastint el seu niu. Diu Sant Google que de totes les especies de lloros, la cotorra és l'única capaç de construir el seu propi niu. 

On tenen l'Escola d'Arquitectura les cotorres? Qui els hi ensenya aquesta mestria? Ciencia infusa? Com saben elles quan han de pondre i covar? El tòpic rellotge biològic? Sant Google no m'ho diu. Tampoc em diu quants dies triguen en conformar el niu; tant és, hauria de cercar més lluny i no és el moment. Sí que em diu, que ponen de cinc a vuit ous i que els coven vint-i-cinc dies. I també, que les cotorres viuen entre quinze i vint anys. Un dia dels nostres –com qui diu– si nosaltres en vivim quatre. No són res elles tampoc; com nosaltres.

Quan he baixat la vista, a poca distancia, corrien dos nens d'uns set o vuit  anys. Ell aprenent a fer-ho sobre una taula d'skater, ella corrent a peu pla al seu costat. Fent-li companyia. Més endavant s'han creuat amb una parella d'ancians passejant al ralentí: ell amb el taca-taca –trastejant com podia– ella al seu costat. Fent-se companyia. Setanta anys separaven les dues parelles. Uns aprenent a viure, els altres a sobreviure. Quantes coses es poden viure en setanta anys? Quants nius, quantes corredisses? Quanta companyia podem gaudir? Quanta en gaudim? Això no li preguntaré a Sant Google, que sabrà ell! És obvi, estem aquí de passada. En som prou conscients?

Arbres sense fulles... rames a pèl. Palmeres fresques. Un niu, ous, noves cotorres que viuran com a molt vint anys –un dia. Arbres que ja hi eren, i altres que ens sobreviuran. La conclusió sempre és la mateixa: a ......, que són quatre dies! O potser ja només en són dos... Un? Ergo, espavilant.

Salut.