dijous, 23 de novembre de 2017

Visió parcial




• Podríem suportar l'existència sense l'autoengany? El relat que ens fem de la nostra pròpia vida –i sense el qual no viuríem– s'aguantaria sense aquells petits i grans autoenganys?

• No obstant, som –i només– respecte a l'altre. Qui, què seríem sense l'altre? L'altre: el nostre mirall imprescindible. La nostra raó de ser. 

• ...i si l'altre ens falla, si l'altre ens enganya: ens fallem a nosaltres mateixos. El mirall per si sol no menteix.

• És clar que no m'agrado! Però prefereixo ser el que crec que sóc, a ser el que tampoc sé qui seria.

• No crec en la vida. Crec en el que visc. I tot i així, sovint dubto. Que poques certeses tinc, de fet! 

• Sort que puc escriure! M'ajuda a construir el meu relat. La dosi de realitat que necessito per a viure. Altrament, ara per ara, és una bona manera d'autoenganyar-me.


(Sinceritat: una altra paraula que afegeixo –junt a 'normal' i 'amor'– a la meva llista de paraules perverses; probablement la més perversa de les tres. I quant de mal que han fet i ens hem fet amb totes tres!)


PD
Això és el que penso avui; demà ja ho veurem. Tanmateix potser demà no faci sol.