dimecres, 18 de juliol de 2018

De necessitats i desallotjaments




Últimament m'he adonat que son molt poques les coses que necessito per a viure. Poques coses: una cadira i una taula; paper i llapis; un lloc no massa tou on dormir; i sobre tot, la família i els amics. Poca cosa més. Cada vegada em pesen més les coses i cada cop més defujo l'attrezzo que envolta i encotilla la vida. 

Poca cosa més; i una de les més importants és disposar d'un vàter i de paper higiènic. Un vàter on poder desallotjar còmodament, i paper higiènic per acabar-ho de resoldre. Elemental? Sí. Però no pas trivial. Cadascun tenim les nostres cebes.

Una més de les necessitats vitals, és poder dir les coses pel seu nom, i cagar-me en tots els sants que faci falta. Desallotjar la mala llet. (Sí, he dit en 'tots els sants'; i si a algú li pica –a aquestes alçades de la pel·lícula– és que encara no ha entès de que va.)

I per no necessitar, puc viure perfectament prescindint dels cada vegada més abundants descerebrats. És més, em desestabilitza tenir-los a prop. Em costa entendre que siguin de la mateixa espècie que, per exemple, Einstein; o da Vinci; o Bill Evans. O del cambrer del bar de sota casa, que és una persona encantadora.

I em costa encara més d'entendre, veure com la ciència i la tecnologia avancen tant i tant ràpid i com, al mateix temps, creix a ritme esfereïdor el nombre de descerebrats. No és gens esperançador. Hi ha el que hi ha i para de comptar; ho sé, però jo necessito desallotjar i viure'n al marge. Està clar que cada cop m'importa menys la 'gent' i m'interessen més les persones.

No per aquest ordre –i en un altre ordre de necessitats– una qüestió també imprescindible és: creure'm a mi mateix. Un afer gens senzill, aquest: un no sempre és el mateix o no sempre es reconeix de la mateixa manera; depèn del moment, de les circumstàncies, de l'entorn, del temps... 

Fonamental, però, el creure'm; doncs d'altra manera viure és un desgavell, un despropòsit. Creure'm, no "entendre'm", que això últim és ja una batalla perduda. De naixement, crec, com la necessitat de desallotjar. Puc viure sense entendre'm però no sense creure'm; ni tampoc sense buidar. Com ara mateix.

(De necessitats, cadascú té les seves i cadascú té el seu límit.)

dilluns, 19 de març de 2018

Què fem amb la brusa?



Tens el pit
ple de promeses,
i jo
sóc tot primavera.

        Què fem amb la brusa?  


          ––––––––––––


Com si sabessis
—que jo sé que tu saps—
que això és el que vull,
m’estires cap al llit
amb ulls ardents i esbiaixats.

                Ai Déu!
                Què pretens?


Del poemari Des del llit. Poemes de l'amor líquid

dilluns, 5 de març de 2018

Paraules ...i descansar


Cada vegada em passa més sovint –i no és cosa del Dr. Alzheimer– que no trobo la paraula que necessito quan més la necessito. I no hem refereixo a aquella sensació de quan la tenim a la punta de la llengua, la paraula, i es nega a verbalitzar-se d'una punyetera vegada. No. Em refereixo a quan no trobo la paraula que –ni remenant el diccionari de dalt a baix– sigui capaç d'expressar o ajudar a expressar aquella idea, sentiment, emoció que vull transmetre en un moment determinat. Paraula, a vegades crucial, per a que l'interlocutor pugui fer-se una idea aproximada del que pretenc comunicar-li, o senzillament per a fer-li saber quines són les meves intencions (siguin les quines siguin; i tot i que n'hi ha per les que no calen paraules). Aquesta mancança de substantius, verbs, adjectius, no només ho és per a nomenar, idees, precisar sentiments i emocions; també per a definir situacions, actituds, relacions...  

Comentant-ho, he comprovat que no sóc l'únic mancat; que hi ha més congèneres en aquesta mateixa situació. Observo també, que hi ha una relació generacional entre tots nosaltres, els mancats. I aquesta circumstància em fa pensar en dos motius que podrien ser origen i causa de l'esmentada mancança. Aventuro. L'un és que en els últims cent anys hem assistit a un allargament considerable de l'esperança de vida: més vida, més temps per a experimentar més i més riques i variades vivències. L'altre és que en aquest mateix temps hem estat protagonistes forçosos d'un seguit de canvis substancials. Petites i grans revolucions que han desembocat en nous models culturals, morals; nous valors, nous usos, que han portat a noves situacions. Experiències noves, complexes; algunes, per les quals no estàvem prou preparats. I tot plegat a un ritme trepidant (en relació a la història de la humanitat), sense tenir temps per a pair-ho. Una petita reflexió al respecte pot posar la pell de gallina. 

Costa tenir una visió global, amb perspectiva, del magma que ens toca viure i, tanmateix, estem obligats a viure'l. I doncs, com fer-ho? Sense perspectiva no hi ha visió '3D' ni ulleres de colors que valguin. Sense les tres dimensions tot és pla. Viure sense perspectiva, és com quan et ve de gust prendre't una Grappa, s'ha acabat, i et quedes amb el got buit entre les mans amb cara de '...i ara què?' (valgui la frivolitat, si us plau). Sí, em falten paraules. Aquelles que haurien de servir per a explicar les noves situacions, les noves experiències. Una experiència no ho és del tot fins que no es diu; encara que només sigui a un mateix ('el nom fa la cosa' també aquí?). En el meu cas, tinc la sensació de no viure al cent per cent: si no tinc la paraula precisa, el relat queda incomplet i l'experiència inacabada. Ens manquen paraules. Ens ha vingut tot a sobre i no hem tingut ni temps ni calma per a inventar-les. Ens manquen i no podem acabar el relat. 

I com, aquesta mancança, podria afectar a la nostra evolució com a espècie? Sense un relat acabat l'existència és incompleta i l'evolució lenta i –pitjor– viciada. Una existència, a més, en desequilibri permanent entre el ser i l'estar, entre el sentir i l'actuar; ja que els fets, sense fre ni marxa enrere, ens sobrepassen; encara no n'hem assimilat un que hem d'enfrontar-nos al següent. Ininterrompudament. És la vida, sí, però la vivim en dues dimensions, plana; i la piconadora l'allisa i endolceix cada vegada més i més; i fent camí de ser només virtual. URGENT: Inventem les paraules, inventem la vida! Reinventem-nos. Abans que sigui massa tard. Si us plau.


Ai, la comunicació; fluida o deficient, no és gens fàcil. No sé si hauré estat capaç de transmetre el que pretenia –és el repte de sempre quan agafo el llapis, la ploma, o directament les tecles– I no diré si m'han faltat moltes o poques paraules; o si –afortunat, aquesta vegada– no n'he trobat a faltar cap ni una. (Espero, però, que no n'hi hagi de més, de paraules, vull dir. Just les necessàries.)

Paraules. Poder-les dir, verbalitzar-les i descansar. Uf!





dimecres, 21 de febrer de 2018

Sense ànim de molestar però, si cal, molestant



Indubtablement, ara sóc més radical que no ho era de jove. Viure dóna informació. És inevitable. I cadascú maneja aquesta informació com vol, sap o pot. No té volta de full. Hi ha comportaments que es poden entendre en una persona de vint anys, i en canvi no es poden admetre en una de seixanta. A aquesta edat es té molta més informació.

Perque vet aquí, que depèn de l'us que en fem, la informació es pot convertir en saviesa o en estupidesa. Això és així en el pla individual i ho és també a nivell col·lectiu (al cap i ala fi, la societat la formen individus). Hi ha societats, cultures(?), grups més savis i d'altres més ignorants, necis, estòlids... (no li trobo la paraula). Això ha estat així sempre, i ara no ho és pas menys sinó ben bé tot el contrari. 

Però no sempre l'individu ha estat tan responsable d'aquesta estupidesa, d'aquesta ignorància col·lectiva, com ho és ara; oi més, en un moment en el que ens definim a nosaltres mateixos com a 'la societat de la informació'. Està clar que informació no és igual a coneixement. El coneixement no ve donat, el coneixement es cerca. Amb la informació de que es disposa, amb sigui quina sigui la pròpia capacitat, i amb l'interès que es tingui en assolir aquest coneixement. (Alerta, perque segons d'on provingui aquesta informació, el coneixement pot no ser possible o ser abastament distorsionat; només cal obrir els diaris o engegar la televisió –a tall d'exemple, és clar– per adonar-se'n.)

I no només som responsables de nosaltres mateixos, ho som també de la societat en la que participem, en la mesura de la influència que exercim sobre ella (ara més que mai, amb les noves tecnologies de la comunicació). La societat, el grup, comença per un mateix, a la vegada que som –només– respecte a l'altre. La influència de l'individu envers l'altre i viceversa és infinita i també inevitable. Per tant, no valen excuses,  la 'culpa' no és només dels altres.

Sense canviar de tema: quan temps fa que no sentim o no llegim la paraula 'avantguarda'? Si, com diuen, 'el nom fa la cosa', està clar quina és la nostra esperança a curt plaç. L'única recerca, l'única innovació en aquests moments, és bàsicament la tecnològica. És, doncs, que aspirem a ser éssers biònics? Més encara: en mans de qui? I conseqüentment, propietat de qui!!

Llibertat d'expressió? Primer: llibertat de pensament!
Un poquito de por favor! ...com deia ella.

divendres, 9 de febrer de 2018

Passejant entre signes



Sóc un amant d'escriure tant amb llapis com amb ploma estilogràfica. Detesto profundament els bolígrafs i la majoria de retoladors. M'agrada veure com el grafit es desplaça sobre el paper (millor si aquest té textura), deixant un rastre aparentment aleatori però que en canvi és d'una enorme precisió: lletres que, ordenades, conformen paraules, una darrere de l'altra fins a completar frases. Frases que, adequadament disposades, dibuixaran un relat. Traços, dibuixos que expressen idees, conceptes; dibuixos abstractes que expliquen histories creïbles. 

I m'agrada veure com la tinta brolla de la punta de la ploma executant el ritual. Observar com el traç de tinta passa de ser brillant quan la tinta és encara fresca, a ser opaca i contundent quan es va asecant (cosa de segons). Definint i plasmant pensaments. Un tros de vida en un paper. Una aventura. Un risc, també. Em fascina intuir la connexió neuronal, la rapidés amb que l'odre cerebral es converteix en el gest que, a través del llapis o la ploma,  plasmarà aquella idea, aquell relat.

Hi ha lletres més amables i d'altres més angostes. Hi ha lletres independents, autònomes, superbes; i n'hi ha que necessiten companyia per a no passar desapercebudes. Hi ha paraules amb una grafia més plàstica que d'altres; n'hi ha que semblen escultures surant a l'espai. Hi ha paraules que la seva grafia és harmònica amb el seu significat; i n'hi ha que la grafia per sí sola suggereix tot un món a l'abast dels dits, independentment del significat de la paraula dibuixada. 

Dibuixar signes, dibuixar paraules. És el que sento quan escric. Dibuixar aventures, l'aventura d'escriure, l'aventura d'imaginar. Dibuixar desitjos, dibuixar el desig. I aventurant-me més: imaginar noves lletres i nous fonemes; paraules noves amb nous significats. Sortir de la cenyida cotilla. Dibuixar la imaginació, redactar el dibuix, intuir-ne el so.

Això és així escrivint a mà amb el llapis o amb la ploma. Escrivint amb l'ordinador és tot una altra cosa. Desapareix la empremta gràfica, el món oníric de la grafia i tot el que d'ella se'n desprèn. La substitueix l'ordre, la regularitat, la funcionalitat. Com a resultat, les cabrioles es fan amb xarxa de protecció. La pàgina on escric, un full en blanc que emergeix a la pantalla, aïllat en la immensitat de l'escriptori, i flotant entre les diverses carpetes que naveguen per la profunditat d'aquest escriptori quasi galàctic. Connectat, via satèl·lit, amb el món més erudit, amb totes les eines a l'abast...  Buscar, consultar, corregir, invertir l'ordre. Net, polit. Un luxe. 

Però aquí totes les pàgines són iguales. Les lletres: mimètiques; les paraules, pulcres, no suggereixen més que el que diuen. El cervell no ha de dibuixar la lletra, ha d'ordenar prémer una tecla només, la precisa. És un altre tipus d'aventura, no menys interessant però sí una experiència vital prou diferent. Però, ah, la tipografia. La tipografia és un altre món i jo un amant dels tipus. També. Passejar a cavall (o en moto!) admirant i vivint el paisatge versus viatjar en avió. Escrivint a mà et passeges entre les paraules, escrivint amb ordinador tens una visió global del paragraf, de la pàgina. Dos maneres diferents d'escriure, dos maneres diferents de viure. 

Cada cop més escric directament a l'ordinador. Però de tant en tant necessito esplaiar-me dibuixant l'escrit, palpant la matèria, sentint la grafia del pensament. Gaudint de la voluptuositat del traç, anàrquic de vegades, curós d'altres, i sempre una experiència plaent. Desprès tocarà 'passar-ho a net' a l'ordinador. Net i polit. I fins la pròxima aventura, a mà o a màquina.

dissabte, 27 de gener de 2018

Donant voltes al sol



Acostumo a escriure. I escric, suposo, per varies raons. Una d'elles, i fonamental, és perque m'ho passo bé. I a vegades molt bé. Però sovint em pregunto què és el que em fa escriure? Què m'hi empeny? Doncs, em fa escriure, crec, la pretensió d'explicar-me a mi mateix, uns cops; i d'altres, en canvi, la necessitat de fugir de mi i de la realitat que percebeixo. A vegades, però, és el desig d'abraçar la bellesa, el desig d'abraçar el mateix deig el que fa que corrin prestes les lletres; sense que això impedeixi que en uns altres moments sigui la melancolia la que les apressa. I poca cosa més. Succeeix, també, que en inevitables ocasions alguns d'aquests bolets resultants els publico en aquest blog.

I perquè ho publico? Perquè hi desplego aquest ventall de vergonyes propies en aquest blog? Per vanitat? Bé, sí, un punt però. No més. Ho publico perquè sóc exhibicionista? També. Segons he sentit dir, els artistes son voyeurs alhora que també exhibicionistes. Si fos així, doncs, jo seria voyeur de dia i exhibicionista de nit? (I amés, Dr. Jekyll i Mr. Hyde!) Però tantmateix, com ho ha de fer l'autor per mostrar l'obra sense exhibir-la? I si l'artista no és boyeur, d'on es nodreix, on "s'inspira"? 

Més preguntes. Quan escric un poema, en quina paraula deixo de ser l'autor i començo a ser l'obra? Quan faig un dibuix, en quin traç passo de ser l'executor a convertir-me en l'executat? En quin punt el voyeur es transforma en l'exhibicionista? On acaba l'autor i comença l'obra? (i viceversa!) Així com el pare és també el fill, l'autor també és l'obra? Hi ha qui ho diu i així ho afirma. Se senten a dir moltes coses; tothom diu la seva. I mentre, l'autor –el jo voyeur i exhibicionista– intricat amb l'obra, no pot respondre a cap ni una de les preguntes formulades, sense crear alhora més interrogants.

Dintre de pocs dies començaré la meva seixantasisena volta al sol. I encara tot son preguntes.

Ui... amb tot això, se m'han fet quarts de dues de la matinada. Missió complerta (feia temps que no publicava). Bona nit, bon dia. I gràcies.