dimecres, 21 de febrer de 2018

Sense ànim de molestar però, si cal, molestant



Indubtablement, ara sóc més radical que no ho era de jove. Viure dóna informació. És inevitable. I cadascú maneja aquesta informació com vol, sap o pot. No té volta de full. Hi ha comportaments que es poden entendre en una persona de vint anys, i en canvi no es poden admetre en una de seixanta. A aquesta edat es té molta més informació.

Perque vet aquí, que depèn de l'us que en fem, la informació es pot convertir en saviesa o en estupidesa. Això és així en el pla individual i ho és també a nivell col·lectiu (al cap i ala fi, la societat la formen individus). Hi ha societats, cultures(?), grups més savis i d'altres més ignorants, necis, estòlids... (no li trobo la paraula). Això ha estat així sempre, i ara no ho és pas menys sinó ben bé tot el contrari. 

Però no sempre l'individu ha estat tan responsable d'aquesta estupidesa, d'aquesta ignorància col·lectiva, com ho és ara; oi més, en un moment en el que ens definim a nosaltres mateixos com a 'la societat de la informació'. Està clar que informació no és igual a coneixement. El coneixement no ve donat, el coneixement es cerca. Amb la informació de que es disposa, amb sigui quina sigui la pròpia capacitat, i amb l'interès que es tingui en assolir aquest coneixement. (Alerta, perque segons d'on provingui aquesta informació, el coneixement pot no ser possible o ser abastament distorsionat; només cal obrir els diaris o engegar la televisió –a tall d'exemple, és clar– per adonar-se'n.)

I no només som responsables de nosaltres mateixos, ho som també de la societat en la que participem, en la mesura de la influència que exercim sobre ella (ara més que mai, amb les noves tecnologies de la comunicació). La societat, el grup, comença per un mateix, a la vegada que som –només– respecte a l'altre. La influència de l'individu envers l'altre i viceversa és infinita i també inevitable. Per tant, no valen excuses,  la 'culpa' no és només dels altres.

Sense canviar de tema: quan temps fa que no sentim o no llegim la paraula 'avantguarda'? Si, com diuen, 'el nom fa la cosa', està clar quina és la nostra esperança a curt plaç. L'única recerca, l'única innovació en aquests moments, és bàsicament la tecnològica. És, doncs, que aspirem a ser éssers biònics? Més encara: en mans de qui? I conseqüentment, propietat de qui!!

Llibertat d'expressió? Primer: llibertat de pensament!
Un poquito de por favor! ...com deia ella.

divendres, 9 de febrer de 2018

Passejant entre signes



Sóc un amant d'escriure tant amb llapis com amb ploma estilogràfica. Detesto profundament els bolígrafs i la majoria de retoladors. M'agrada veure com el grafit es desplaça sobre el paper (millor si aquest té textura), deixant un rastre aparentment aleatori però que en canvi és d'una enorme precisió: lletres que, ordenades, conformen paraules, una darrere de l'altra fins a completar frases. Frases que, adequadament disposades, dibuixaran un relat. Traços, dibuixos que expressen idees, conceptes; dibuixos abstractes que expliquen histories creïbles. 

I m'agrada veure com la tinta brolla de la punta de la ploma executant el ritual. Observar com el traç de tinta passa de ser brillant quan la tinta és encara fresca, a ser opaca i contundent quan es va asecant (cosa de segons). Definint i plasmant pensaments. Un tros de vida en un paper. Una aventura. Un risc, també. Em fascina intuir la connexió neuronal, la rapidés amb que l'odre cerebral es converteix en el gest que, a través del llapis o la ploma,  plasmarà aquella idea, aquell relat.

Hi ha lletres més amables i d'altres més angostes. Hi ha lletres independents, autònomes, superbes; i n'hi ha que necessiten companyia per a no passar desapercebudes. Hi ha paraules amb una grafia més plàstica que d'altres; n'hi ha que semblen escultures surant a l'espai. Hi ha paraules que la seva grafia és harmònica amb el seu significat; i n'hi ha que la grafia per sí sola suggereix tot un món a l'abast dels dits, independentment del significat de la paraula dibuixada. 

Dibuixar signes, dibuixar paraules. És el que sento quan escric. Dibuixar aventures, l'aventura d'escriure, l'aventura d'imaginar. Dibuixar desitjos, dibuixar el desig. I aventurant-me més: imaginar noves lletres i nous fonemes; paraules noves amb nous significats. Sortir de la cenyida cotilla. Dibuixar la imaginació, redactar el dibuix, intuir-ne el so.

Això és així escrivint a mà amb el llapis o amb la ploma. Escrivint amb l'ordinador és tot una altra cosa. Desapareix la empremta gràfica, el món oníric de la grafia i tot el que d'ella se'n desprèn. La substitueix l'ordre, la regularitat, la funcionalitat. Com a resultat, les cabrioles es fan amb xarxa de protecció. La pàgina on escric, un full en blanc que emergeix a la pantalla, aïllat en la immensitat de l'escriptori, i flotant entre les diverses carpetes que naveguen per la profunditat d'aquest escriptori quasi galàctic. Connectat, via satèl·lit, amb el món més erudit, amb totes les eines a l'abast...  Buscar, consultar, corregir, invertir l'ordre. Net, polit. Un luxe. 

Però aquí totes les pàgines són iguales. Les lletres: mimètiques; les paraules, pulcres, no suggereixen més que el que diuen. El cervell no ha de dibuixar la lletra, ha d'ordenar prémer una tecla només, la precisa. És un altre tipus d'aventura, no menys interessant però sí una experiència vital prou diferent. Però, ah, la tipografia. La tipografia és un altre món i jo un amant dels tipus. També. Passejar a cavall (o en moto!) admirant i vivint el paisatge versus viatjar en avió. Escrivint a mà et passeges entre les paraules, escrivint amb ordinador tens una visió global del paragraf, de la pàgina. Dos maneres diferents d'escriure, dos maneres diferents de viure. 

Cada cop més escric directament a l'ordinador. Però de tant en tant necessito esplaiar-me dibuixant l'escrit, palpant la matèria, sentint la grafia del pensament. Gaudint de la voluptuositat del traç, anàrquic de vegades, curós d'altres, i sempre una experiència plaent. Desprès tocarà 'passar-ho a net' a l'ordinador. Net i polit. I fins la pròxima aventura, a mà o a màquina.