dimecres, 21 de febrer de 2018

Sense ànim de molestar però, si cal, molestant



Indubtablement, ara sóc més radical que no ho era de jove. Viure dóna informació. És inevitable. I cadascú maneja aquesta informació com vol, sap o pot. No té volta de full. Hi ha comportaments que es poden entendre en una persona de vint anys, i en canvi no es poden admetre en una de seixanta. A aquesta edat es té molta més informació.

Perque vet aquí, que depèn de l'us que en fem, la informació es pot convertir en saviesa o en estupidesa. Això és així en el pla individual i ho és també a nivell col·lectiu (al cap i ala fi, la societat la formen individus). Hi ha societats, cultures(?), grups més savis i d'altres més ignorants, necis, estòlids... (no li trobo la paraula). Això ha estat així sempre, i ara no ho és pas menys sinó ben bé tot el contrari. 

Però no sempre l'individu ha estat tan responsable d'aquesta estupidesa, d'aquesta ignorància col·lectiva, com ho és ara; oi més, en un moment en el que ens definim a nosaltres mateixos com a 'la societat de la informació'. Està clar que informació no és igual a coneixement. El coneixement no ve donat, el coneixement es cerca. Amb la informació de que es disposa, amb sigui quina sigui la pròpia capacitat, i amb l'interès que es tingui en assolir aquest coneixement. (Alerta, perque segons d'on provingui aquesta informació, el coneixement pot no ser possible o ser abastament distorsionat; només cal obrir els diaris o engegar la televisió –a tall d'exemple, és clar– per adonar-se'n.)

I no només som responsables de nosaltres mateixos, ho som també de la societat en la que participem, en la mesura de la influència que exercim sobre ella (ara més que mai, amb les noves tecnologies de la comunicació). La societat, el grup, comença per un mateix, a la vegada que som –només– respecte a l'altre. La influència de l'individu envers l'altre i viceversa és infinita i també inevitable. Per tant, no valen excuses,  la 'culpa' no és només dels altres.

Sense canviar de tema: quan temps fa que no sentim o no llegim la paraula 'avantguarda'? Si, com diuen, 'el nom fa la cosa', està clar quina és la nostra esperança a curt plaç. L'única recerca, l'única innovació en aquests moments, és bàsicament la tecnològica. És, doncs, que aspirem a ser éssers biònics? Més encara: en mans de qui? I conseqüentment, propietat de qui!!

Llibertat d'expressió? Primer: llibertat de pensament!
Un poquito de por favor! ...com deia ella.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

La societat de la informació, sovint, s'hauria de nomenar la societat del "fer-se visible". El fet que corri tanta "informació" ha fet descobrir l'asma social. Ve a ser com quan una ventada aixeca la pols que semblava teníem controlada: no només deixem de poder veure amb claredat, sinó que ens adonem que tampoc podem respirar. Crec que la llibertat de pensament que demanes, s'haurà d'esperar que una altra ventada s'endugui tota la porqueria que no vam saber eliminar. Ja saps, el "servei" està molt malament i t'ho has de fer tot tu mateix... i no s'arriba a tot!

Una abraçada, benvolgut!

Jacint Pau ha dit...

Benvolgut, l'exemple de la polseguera està molt bé. El problema pot donar-se quan t'entra pols als ulls i et causa danys de visió irreparables. I em sembla que, malauradament, abunden aquests tipus de casos.

Una forta abraçada.