dilluns, 19 de març de 2018

Què fem amb la brusa?



Tens el pit
ple de promeses,
i jo
sóc tot primavera.

        Què fem amb la brusa?  


          ––––––––––––


Com si sabessis
—que jo sé que tu saps—
que això és el que vull,
m’estires cap al llit
amb ulls ardents i esbiaixats.

                Ai Déu!
                Què pretens?


Del poemari Des del llit. Poemes de l'amor líquid

dilluns, 5 de març de 2018

Paraules ...i descansar


Cada vegada em passa més sovint –i no és cosa del Dr. Alzheimer– que no trobo la paraula que necessito quan més la necessito. I no hem refereixo a aquella sensació de quan la tenim a la punta de la llengua, la paraula, i es nega a verbalitzar-se d'una punyetera vegada. No. Em refereixo a quan no trobo la paraula que –ni remenant el diccionari de dalt a baix– sigui capaç d'expressar o ajudar a expressar aquella idea, sentiment, emoció que vull transmetre en un moment determinat. Paraula, a vegades crucial, per a que l'interlocutor pugui fer-se una idea aproximada del que pretenc comunicar-li, o senzillament per a fer-li saber quines són les meves intencions (siguin les quines siguin; i tot i que n'hi ha per les que no calen paraules). Aquesta mancança de substantius, verbs, adjectius, no només ho és per a nomenar, idees, precisar sentiments i emocions; també per a definir situacions, actituds, relacions...  

Comentant-ho, he comprovat que no sóc l'únic mancat; que hi ha més congèneres en aquesta mateixa situació. Observo també, que hi ha una relació generacional entre tots nosaltres, els mancats. I aquesta circumstància em fa pensar en dos motius que podrien ser origen i causa de l'esmentada mancança. Aventuro. L'un és que en els últims cent anys hem assistit a un allargament considerable de l'esperança de vida: més vida, més temps per a experimentar més i més riques i variades vivències. L'altre és que en aquest mateix temps hem estat protagonistes forçosos d'un seguit de canvis substancials. Petites i grans revolucions que han desembocat en nous models culturals, morals; nous valors, nous usos, que han portat a noves situacions. Experiències noves, complexes; algunes, per les quals no estàvem prou preparats. I tot plegat a un ritme trepidant (en relació a la història de la humanitat), sense tenir temps per a pair-ho. Una petita reflexió al respecte pot posar la pell de gallina. 

Costa tenir una visió global, amb perspectiva, del magma que ens toca viure i, tanmateix, estem obligats a viure'l. I doncs, com fer-ho? Sense perspectiva no hi ha visió '3D' ni ulleres de colors que valguin. Sense les tres dimensions tot és pla. Viure sense perspectiva, és com quan et ve de gust prendre't una Grappa, s'ha acabat, i et quedes amb el got buit entre les mans amb cara de '...i ara què?' (valgui la frivolitat, si us plau). Sí, em falten paraules. Aquelles que haurien de servir per a explicar les noves situacions, les noves experiències. Una experiència no ho és del tot fins que no es diu; encara que només sigui a un mateix ('el nom fa la cosa' també aquí?). En el meu cas, tinc la sensació de no viure al cent per cent: si no tinc la paraula precisa, el relat queda incomplet i l'experiència inacabada. Ens manquen paraules. Ens ha vingut tot a sobre i no hem tingut ni temps ni calma per a inventar-les. Ens manquen i no podem acabar el relat. 

I com, aquesta mancança, podria afectar a la nostra evolució com a espècie? Sense un relat acabat l'existència és incompleta i l'evolució lenta i –pitjor– viciada. Una existència, a més, en desequilibri permanent entre el ser i l'estar, entre el sentir i l'actuar; ja que els fets, sense fre ni marxa enrere, ens sobrepassen; encara no n'hem assimilat un que hem d'enfrontar-nos al següent. Ininterrompudament. És la vida, sí, però la vivim en dues dimensions, plana; i la piconadora l'allisa i endolceix cada vegada més i més; i fent camí de ser només virtual. URGENT: Inventem les paraules, inventem la vida! Reinventem-nos. Abans que sigui massa tard. Si us plau.


Ai, la comunicació; fluida o deficient, no és gens fàcil. No sé si hauré estat capaç de transmetre el que pretenia –és el repte de sempre quan agafo el llapis, la ploma, o directament les tecles– I no diré si m'han faltat moltes o poques paraules; o si –afortunat, aquesta vegada– no n'he trobat a faltar cap ni una. (Espero, però, que no n'hi hagi de més, de paraules, vull dir. Just les necessàries.)

Paraules. Poder-les dir, verbalitzar-les i descansar. Uf!