dimecres, 18 de juliol de 2018

De necessitats i desallotjaments




Últimament m'he adonat que son molt poques les coses que necessito per a viure. Poques coses: una cadira i una taula; paper i llapis; un lloc no massa tou on dormir; i sobre tot, la família i els amics. Poca cosa més. Cada vegada em pesen més les coses i cada cop més defujo l'attrezzo que envolta i encotilla la vida. 

Poca cosa més; i una de les més importants és disposar d'un vàter i de paper higiènic. Un vàter on poder desallotjar còmodament, i paper higiènic per acabar-ho de resoldre. Elemental? Sí. Però no pas trivial. Cadascun tenim les nostres cebes.

Una més de les necessitats vitals, és poder dir les coses pel seu nom, i cagar-me en tots els sants que faci falta. Desallotjar la mala llet. (Sí, he dit en 'tots els sants'; i si a algú li pica –a aquestes alçades de la pel·lícula– és que encara no ha entès de que va.)

I per no necessitar, puc viure perfectament prescindint dels cada vegada més abundants descerebrats. És més, em desestabilitza tenir-los a prop. Em costa entendre que siguin de la mateixa espècie que, per exemple, Einstein; o da Vinci; o Bill Evans. O del cambrer del bar de sota casa, que és una persona encantadora.

I em costa encara més d'entendre, veure com la ciència i la tecnologia avancen tant i tant ràpid i com, al mateix temps, creix a ritme esfereïdor el nombre de descerebrats. No és gens esperançador. Hi ha el que hi ha i para de comptar; ho sé, però jo necessito desallotjar i viure'n al marge. Està clar que cada cop m'importa menys la 'gent' i m'interessen més les persones.

No per aquest ordre –i en un altre ordre de necessitats– una qüestió també imprescindible és: creure'm a mi mateix. Un afer gens senzill, aquest: un no sempre és el mateix o no sempre es reconeix de la mateixa manera; depèn del moment, de les circumstàncies, de l'entorn, del temps... 

Fonamental, però, el creure'm; doncs d'altra manera viure és un desgavell, un despropòsit. Creure'm, no "entendre'm", que això últim és ja una batalla perduda. De naixement, crec, com la necessitat de desallotjar. Puc viure sense entendre'm però no sense creure'm; ni tampoc sense buidar. Com ara mateix.

(De necessitats, cadascú té les seves i cadascú té el seu límit.)

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Bravo! ����������Ets un valent

Jacint Pau ha dit...

Moltes gràcies, benvolgut anònim !!